Càncer de pròstata

La importància del diagnòstic precoç

El càncer de pròstata és una malaltia molt freqüent, gairebé sempre asimptomàtica i que es diagnostica gràcies a les eines de diagnòstic precoç. El fet que un pacient tingui dificultats per a orinar correctament, o fins i tot orini amb sang, ha de fer consultar amb l’especialista en Urologia, però només en un percentatge baix dels casos serà degut a la presència d’un càncer de pròstata.

Una analítica de sang amb la determinació de PSA ens aportarà una important informació en relació a la pròstata. Aquest marcador sanguini es considera normal quan el seu valor no supera els 4 ng/ml, tot i que la seva interpretació no es senzilla i li correspondrà a l’Uròleg fer-la. Factors com l’edat, la situació clínica o la mida de la glàndula prostàtica, entre d’altres, influiran en el resultat i, per tant, la necessitat de realitzar proves complementàries.
 

El tacte rectal es una prova que aportarà informació relativa a la glàndula i permet la detecció dels anomenats “nòduls prostàtics”, o el que és el mateix, zones sospitoses de poder niar un càncer de pròstata. En conjunt amb el PSA, permetrà a l’uròleg fer una valoració del risc que té del pacient de patir un càncer de pròstata.

En cas que el PSA estigui elevat i/o el tacte rectal sigui anòmal, l’especialista pot considerar realitzar una biòpsia de la pròstata. Generalment aquesta biòpsia s’ajuda de la realització prèvia d’una ressonància magnètica, doncs es la prova d’imatge que millor defineix la glàndula prostàtica i es capaç de detectar aquells tumor malignes de la pròstata, especialment els majors d’1-1,5 cm de diàmetre. La biòpsia de pròstata es pot fer per diversos abordatges, idealment amb les anomenades ‘tècniques de fusió’ i el seu objectiu és la obtenció de mostres de teixit de la pròstata per a diagnosticar, si és el cas, la presència d’un càncer de pròstata.

En algunes ocasions es completarà l’estudi diagnòstic amb els anomenats ‘estudis d’extensió’, que són aquelles proves de diagnòstic per imatge que tenen per objectiu definir la extensió corporal de la malaltia i descartar així la presència de metàstasis (grups de cèl·lules de tumor de la pròstata que han sortit de l’òrgan i han creat noves colònies cel·lulars). Entre elles s’inclou el TAC, la gammagrafia òssia, el PET o la ressonància magnètica.

El càncer de pròstata és una malaltia molt diversa. A partir del diagnòstic objectivat per la biòpsia, es definirà un ‘grau cel·lular’, que correspondrà a l’agressivitat de les cèl·lules cancerígenes. Així, el grau cel·lular en el càncer de pròstata és l’anomenat ‘Grau de Gleason’ i la seva escala va del 6 (millor pronòstic) al 10 (pitjor pronòstic). Els casos amb Gleason 6 tenen tan bon pronòstic que fins i tot es pot valorar la seva observació o ‘vigilància activa’ en alguns casos, sense requerir més tractament.

En aquells casos amb grau de Gleason 7, 8, 9 o 10, hi ha múltiples opcions de tractament, que inclouen la cirurgia a la radioteràpia, les teràpies focals, el tractament hormonal o la quimioteràpia. En funció del resultat de l’estudi d’extensió i de les característiques del pacient, es recomanarà una o altra opció.

Algunes de les opcions de tractament són:

Indicat en alguns casos de càncer de pròstata Gleason 6. Consisteix en una vigilància estreta del tumor. Evita la necessitat de tractament però implica un seguiment estricte. Requereix repetir la biòpsia de pròstata i la realització de ressonàncies magnètiques. En cas de detectar creixement o progressió del tumor es passa a tractament actiu. Un 70% dels casos no necessiten tractament actiu.

És la opció de tractament més aplicada. Es considera en aquells casos en que l’estudi d’extensió no objectiva metàstasis i es basa en el principi de la eradicació quirúrgica de l’òrgan. La extracció de la pròstata es pot realitzar per via laparoscòpica, assistida per Robot, o oberta. Tot i que la tecnologia (laparoscòpica o robòtica) ajuda en la seva resolució satisfactòria, la prostatectomia radical (extracció de la pròstata) segueix sent una tècnica cirurgia-depenent. Els seus resultats oncològics són bons, amb taxes de curació de més del 90% als 5 anys en els casos de baix risc i risc intermedi. Les seqüeles potencials més rellevants són la disfunció erèctil i la incompetència de l’esfínter urinari, que es tradueix en diversos graus de incontinència urinària. La primera depèn de l’estat previ de funció erèctil del pacient, però s’estima entre el 10-30% a l’any de la intervenció. Per a la incontinència, depèn principalment de l’edat i el sobrepès del pacient, i oscil·la entre el 5-30%. En ambdós casos existeixen tractaments específics per a millorar-les.

Pot realitzar-se també la extracció dels ganglis limfàtics de la zona (limfadenectomia). A l’igual que altres tumors com el de mama o el melanoma, el càncer de pròstata té predilecció per niar les seves metàstasis als ganglis limfàtics propers. Així, en alguns casos és possible que requereixi la realització d’una limfadenectomia associada. Existeixen també tècniques més selectives com la detecció del gangli sentinella, que consisteixen el a detecció i extracció del/s gangli/s que depenen directament del tumor per a millor l’estadiatge de la malaltia.

Tècnica d’irradiació prostàtica, per a la que es defineix l’àrea prostàtica, i es rep el tractament en fraccions o sessions, generalment 30 tot i que poden ser menys amb tècniques “d’hipofraccionament”. L’objectiu és el mateix que amb la cirurgia: el tractament curatiu radical de la malaltia, i el seu mètodes d’acció és la lesió cel·lular via radiació. Es considera igualment en aquells casos de malaltia localitzada i en aquells casos en les que la cirurgia no és possible per edat o malalties associades. Els resultats són bons, amb estudis de control oncològic a llarg termini lleugerament menors a la cirurgia. Les seves seqüeles son semblants a la cirurgia però amb una menor taxa d’incontinència i lleugerament menors de disfunció erèctil a llarg termini. En uns pocs casos apareixen les anomenades ‘toxicitats’ o efectes de la radiació a òrgans veïns sans. En la pròstata això afectaria a la bufeta urinària (donant irritació vesical o sagnat crònic) i el recte (que pot dona irritació rectal amb molèsties o síndrome diarreica, ocasionalment amb sagnats). Una variant de la radioteràpia externa és l’anomenada braquiterapia, que consisteix en la irradiació de la pròstata a partir de l’implant dins de l’òrgan d’unes llavors radioactives de poc abast, que es distribueixen al llarg de la pròstata per a tractar-la de ‘dins a fora’. Qualsevol tècnica radioteràpica pot anar associada a un tractament hormonal durant un període de 6 mesos a 3 anys, depenent del cas.

Per a aquells casos de tumors petits i localitzats, poc agressius (Gleason 6 o 7) i pacients que no vulguin assumir els riscs de les seqüeles dels tractaments anteriorment mencionats, existeixen les teràpies focals. Aquestes es basen en tractar únicament el tumor, preservant l’òrgan. Així, les seves seqüeles son menors i les probabilitats de disfunció erèctil, incontinència o toxicitat es redueixen. Aquest tractament focal es realitza mitjançant HIFU (ultrasons), crioteràpia (fred) o implant de llavors radioactives (braquiterapia). Els seus resultat oncològic a curt i mig termini són bons, però donat que són tècniques relativament recents queden a l’espera de seguiments i estudis a llarg termini.

Està reservant a casos on el càncer de pròstata es detecta en fases avançades, amb la presència de metàstasis, o com a tractament complementari a la radioteràpia. Pot ser un tractament crònic indefinit o limitat en el temps, segons les característiques del tumor.

Es basa en el bloqueig de la testosterona, doncs el càncer de pròstata depèn d’aquesta, impedint d’aquesta forma el seu creixement. Presenta els efectes secundaris de la supressió de la testosterona a l’organisme, entre els que destaquen la pèrdua de vigor, massa muscular, densitat òssia, i pot comportar l’aparició de trastorns metabòlics (alteració del perfil lipídic, anèmia…) i sufocacions. Aquests efectes són reversibles en retirar la medicació i serà el metge qui faci el control pertinent, doncs en general són d’intensitat lleu.

Conjunt de fàrmacs que tenen per objectiu la destrucció de les cèl·lules cancerígenes de l’organisme, en el cas del càncer de pròstata de la família dels ‘-taxans’. Aquests fàrmacs s’administren en casos de malaltia sistèmica i, donat el seu perfil de toxicitat, precisen d’un control més estret, doncs poden donar efectes secundaris més greus. La seva administració és per via endovenosa, en general un aplicació cada 3 setmanes, realitzant-se 6 cicles o sessions. Implica controls mèdics i analítics periòdics entre cada cicle.

Resultats dels tractaments per al càncer de pròstata i pronòstic de la malaltia

Els resultats del tractaments en el càncer de pròstata depenen de l’estat de la malaltia en el moment del seu diagnòstic. Així, en els casos en els que es detecta un càncer de pròstata únicament confinat a l’òrgan, els seus resultats són bons i les taxes de curació s’apropen al 90% als 5 anys, i a més del 80% als 10 anys. Serà en funció del grau cel·lular del tumor que pugui haver-hi diferències relatives.

En els casos on la malaltia ja es detecta en fases més avançades, aquests resultats disminueixen. Tanmateix, existeixen moltes opcions terapèutiques, pel que les expectatives de cronificar la malaltia són altes, fins i tot en situació de metàstasis. En els últims anys s’han produït importants avenços en el desenvolupament de nous fàrmacs i tècniques terapèutiques com la immunoteràpia, que estan millorant la supervivència d’aquests pacients. És possible que s’arribin a necessitar varis tractaments durant el seguiment per a controlar la malaltia.